Els moviments autònoms arrosseguen una llarga història d’èxits i fracassos. Molt sovint s’ha entrat a valorar les circumstàncies que han apagat la metxa d’un moment insurreccional concret, però si ens hi fixem des d’una perspectiva diacrònica i crítica podrem comprovar que el principal motiu que porta al fracàs de qualsevol iniciativa autònoma és l’endèmica incapacitat d’aquesta per gestionar els èxits. Aquells mateixos que encenen la metxa no saben on amagar-se quan aquesta està a punt d’arribar a la càrrega explosiva. El Juliol de 1936 a Barcelona i el Maig de 1968 a París en són dos exemples paradigmàtics que, lamentablement, ens han arribat contaminats per la idolatria adolescent dels uns i la condemna desinformada dels altres. La gent recorda aquests moments amb nostàlgia, incapaços de valorar amb esperit crític els errors que es cometeren i senyalant com a únic culpable un enemic que ningú sap ben bé qui és.